Divendres passat, 13 de novembre, va tenir lloc la inauguració presencial del IV Congrés de l’Observatori de la CiberSocietat, del que Meddia ha creat la plataforma. Tot estava en marxa, els fòrums, els perfils, les activitats complementàries, els perfils a les xarxes socials… i totes les comunicacions penjades. Tant al web com físicament perquè els assisent les podessin apadrinar.
És el títol original de la que fins al moment ha estat la lectura més estimulant d’aquest estiu: “Si és dolent t’ho recomano” del novaiorquès Steven Johnson. Publicat per primer cop en anglès l’any 2006, La Campana l’ha traduït al català.
Diu la sinopsi: <La tesi d’Steven Johnson contradiu l’opinió generalitzada que la cultura de masses ens està idiotitzant. Segons Johnson tots som cada cop més intel·ligents. I no gràcies al que aprenem a les aules, sinó perquè els mitjans de cultura de masses són cada cop més complexos i per tant exigeixen un esforç intel·lectual cada cop més gran als seus consumidors.
Per avalar la seva tesi Johnson analitza amb rigor –deixant de banda aspectes morals o estètics– l’esforç cognitiu que ens obliguen a fer productes de la cultura de masses com ara els videojocs (demanen decisions a curt termini sense perdre de vista objectius a més llarg termini i ens exigeixen un esforç analític que ens acosta al mètode científic), les telesèries (de trames cada cop més envitricollades) o Internet i ho compara amb l’estímul que rebien els consumidors de productes de cultura popular de generacions anteriors.
Si és dolent t’ho recomano és sens dubte un llibre controvertit, però convincent. I és que fins i tot el lector més escèptic quedarà captivat pels interrogants que planteja. Després de llegir Steven Johnson no podreu evitar mirar una telesèrie, un reality show o un videojoc amb uns altres ulls>.
Bé de fet, no sé si és gaire nou, però m’ha agradat força la manera com es planteja el web del Museum of Modern Art de Nova York, ara que l’he visitat. Està totalment adaptada per a dispositius mòbils i fa tant d’èmfasi en les imatges i els elements audiovisuals que a la home pràcticament no s’hi veu text.
Un altre web que em va sorprendre molt gratament en el seu moment, que també està relacionada amb un museu d’art contemporani és la de la Tate. Vaig trobar que recorda molt les pàgines d’inici del Google, no us sembla?
El cap de setmana passat, a Olot, em vaig comprar el llibre Switch in the red, una novela de c
iència ficció ambientada en una Barcelona de finals del segle XXI on la xarxa i la tecnologia són omnipresents, el medi ambient cada dia està pitjor, els problemes socials s’han accentuat i floreixen els grups antisistema. En aquest context, un misteriós asassinat i una desaparició són investigats obsessivament pel detectiu Ballesta. Recorda una mica Blade Runner, però en versió nostrada.
L’autora, la Susana Vallejo, una madrilenya establerta a Barcelona, es nota que prové del món del marqueting i la publicitat. La pàgina web del llibre, inclou l’enllaç a un clip promocional de youtube i a mida que vas passant capítols, trobes diversos adreces que connecten amb bandes sonores o vídeos.
A veure si m’enganxa. Sempre és millor que aquell dels homes que no estimen les dones, on m’han comentat que apareixen hackers que treballen amb MAC. Imagina’t! Si mai fem publicacions en paper, aquesta interacció paper-xarxa, pot ser quelcom a tenir en compte, no?
Sempre havia pensat que algun dia apareixeria alguna cosa així al mercat. Una pantalla flexible d’un mm de gruix, 145 polzades i poc més de 7 Kg de pes.
El següent pas és el paper digital de gran format. A veure quan tarda. Trobareu més detalls sobre l’invent aquí, però no sé si entendreu gaire cosa. Està en japonès.
Darrerament em va caure a les mans un article del senyor Helmut K. Anheier, professor de sociologia a la Universitat de Heidelberg, en que planteja les implicacions de l’actual context econòmic en les institucions i empreses culturals. Diu més omenys el que està dient tothom avui en dia, però adaptat a la realitat del sector. Es titula How can the cultural sector survive the financial crisis? i el podeu llegir, en anglès, AQUÍ.
Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, la prospectiva és el “conjunt sistematitzat de conjectures sobre l’evolució futura de la humanitat, fetes per mitjà d’hipòtesis i amb la finalitat de preveure els canvis que s’esdevindran i de preparar-s’hi amb unes actuacions congruents”. En Gaston Berger, un dels fundadors de la disciplina, la defineix com “la ciència que estudia el futur per a entendre’l i poder influir en ell”. També se la coneix com a futurologia, tot i que aquest terme se sol utilitzar per a referir-se a altres disciplines no basades en el mètode científic, como ara l’astrologia o la ciència ficció.
La prospectiva l’apliquem en qualsevol àmbit de la vida quotidiana. De fet, podríem dir que quan fem plans de futur a qualsevol nivell, ja sigui per a comprar-nos una casa o mirar diferents dipòsits per a invertir uns estalvis, n’estem fent. A nivell empresarial, resulta vital per a garantir la supervivència d’un negoci: cal preveure quins seran els ingressos per saber si es pot mantenir el nivell de pagaments i fer front a despeses extraordinàries. També ens permet decidir si en un moment donat cal treballar en una millora de la productivitat o potenciar la tasca comercial.
En temps de crisi , la prospectiva és vital per a la supervivència d’una empresa!
El Museum Computer Network i la Museum Software Foundation són dues institucions que tenen per objectiu, respectivament, difondre l’ús de la tecnologia entre els professionals de museus i incubar projectes de software amb l’objectiu de transmetre el coneixement i establir estandards.
S’han unit per a crear una base de dades conjunta, Musetech, que funciona com a aparador i registre públic de totes les iniciatives que els museus americans estan duent a aquest nivell. Hi ha projectes de pressupost zero, i d’altres que costen desenes de milers de dòlars. També n’hi ha que estan pendents d’iniciar-se.
L’altre dia preparava una sessió i, tot buscant elements gràfics per la wikipedia i les imatges de Google, vaig trobar els següents mapes que intenten fer entendre com funciona la Xarxa de Xarxes. El primer és una representació de com s’articulen les diferents xarxes d’ordinadors. El segon, una imatge dels fluxos d’informació.
I l’altre:
| Blog: |
| terra meddia |
Topics: |
Comentaris recents