Cinisme i direcció de projectes

1. Projects with realistic budgets and timetables don’t get approved.
2. The more desperate the situation the more optimistic the progress report.
3. A user is somebody who rejects the system because it’s what he asked for.
4. The difference between project success and failure is a good PR company.
5. Nothing is impossible for the person who doesn’t have to do it.
6. Every failing, overly ambitious project, has at its heart a series of successful small ones trying to escape.
7. A freeze on change melts whenever heat is applied.
8. You understood what I said, not what I meant.
9. If you don’t know where you’re going, just talk about specifics.
10. If at first you don’t succeed, rename the project.
11. Everyone wants a strong project manager – until they get him.
12. Only idiots own up to what they really know (thank you to President Nixon).
13. The worst project managers sleep at night.
14. A failing project has benefits which are always spoken of in the future tense.
15. Projects don’t fail in the end; they fail at conception.
16. Visions are usually treatable.
17. Overly ambitious projects can never fail if they have a beginning, middle and no end.
18. In government we never punish error, only its disclosure.
19. The most difficult way is, in the long run, the easiest.
20. A realist is one who’s presciently disappointed in the future.

Nadal a DD

Després de rebre uns misteriosos enllaços a vídeos del Youtube per mail durant tota una setmana, els que dilluns vam anar al local ens hi vam trobar això…

Els enllaços als videos:

eddie 1

eddie 2

eddie 3

Temps era temps…

I em sap greu…

Durant tots aquests anys em va permetre treballar a qualsevol lloc, a casa, al local, al tren, mirar pel·lícules al llit, escoltar música, navegar per internet, postejar… Encara recordo quan el vaig comprar. Estava d’oferta i només veure’’l vaig pensar que havia de ser meu. M’atreia la seva estètica vintage, que no sé perquè em va fer pensar en el pont de la nau Enterprise. També em va agradar l’aura de robustesa, equilibri i fiabilitat que desprenia.

Però aviat farà quatre anys i fa temps que em va començar a donar problemes. Casualment, va ser just després que se li acabés el periode de garantia, i això em va fer molta ràbia! De tant en tant li falla l’alimentació, la bateria li fa figa, i tarda una eternitat a engegar alguns dels meus programes. O es queda pensant durant minuts mentre decideix si finalment funcionarà o si abandonarà tota esperança i es bloqueja, mentre que jo no puc fer res més que mirar-me’l. Fa soroll, pesa i necessita un apèndix força lleig i incòmode per a connectar-se a les xarxes inalàmbriques. Quan el trec al tren, la persona que tinc davant em mira malament perquè la pantalla, que he d’inclinar endavant per poder llegir bé, toca el seu diari.

L’he de canviar per una altre, més petit, més ràpid i amb més autonomia. Quina llàstima. Però què hi farem. Alguna recomanació?

Un minut de silenci

Avui s’ha anat un “monstruo” com el Fary. Mai oblidaré aquella gran sèrie d’Antena 3 “Menudo es mi padre” (mira que era dolenta).

Fora bromes. Comença el minut, ¡en pie!

Amb 30 anys i escaig …i fent encara aquestes coses!

He recuperat un parell de coses d’entre els correus de fa un parell d’anys. Època en la que, evidentment, potser teníem menys feina. La primera va ser una brometa que vaig fer a en Guillem. Recordo que no s’ho va prendre massa bé, i això que ho vaig fer amb tot el carinyo del món! I la segona va ser la seva rèplica, després d’un incident amb un raspall de dents de color verd (per alguna raó en Guillem va decidir que tot el que era de color verd era seu). Quins temps, eh Guillem?